El back of the future

Fa un temps que tinc un diàleg intern sobre un tema en concret. No és una cosa transcendental, ni molt menys. És que com a dissenyador i UX Designer acostumo a qüestionar i analitzar amb un punt de vista crític gairebé tot el que passa per davant de la meva vista. Fins a tal punt de simpatitzar amb la imatge que tenim d’un nen preguntant: “i, per què?”.

En aquest cas la meva intenció no és la de criticar res, sinó la de recopilar diferents punts de vista i generar un debat entorn a la possibilitat de poder recopilar les diferents formes de navegació que podem experimentar en el nostre dia a dia en tots els productes digitals amb els quals interactuem, ja siguin pàgines web, aplicacions mòbil, Smart TVs o productes de VR (realitat virtual).

Pels que miren aquest article amb una visió crítica, com la meva, és cert que un debat és una discussió en la qual dues o més persones opinen sobre un o diversos temes i, en la qual cadascun exposa les seves idees i defensa els seus interessos; i que jo he dit que ho pretenia generar i en cap cas participar. Estigueu tranquils que alguna cosa s’escaparà entre les meves paraules que donarà per rebatre’m. També és cert que en aquest blog no hi ha secció de comentaris, però això és un altre tema, ja trobareu la forma de donar-me la vostra opinió.

Sense més preàmbuls, us exposo els fets que us han fet arribar fins a aquí. La situació és que el llibre de Steve Krung: “No em facis pensar”, a mi sí que m’ha fet pensar. Us diré que el que m’ha fet recapacitar i tancar el llibre per poder entrar en una fase d’introspecció han estat les paraules del propi Steve Krung quan diu:

“En un lloc web, no hi ha esquerra o dreta, a dalt o a baix. Podem parlar de moviments cap amunt i cap a baix, però es refereixen a la jerarquia…”.

És llavors quan des del vagó del tren m’he teletransportat a una taula on discutia sobre el canvi de navegació de l’App en la qual estava treballant amb dos bons amics. El guió que seguíem era el de canviar, el que nosaltres definim com “una navegació apilada i laberíntica” a una navegació que podria inspirar-se en la pel·lícula Minority Report de Steven Spielberg. És a dir, que nosaltres volíem passar d’un navegació lineal a una navegació que imités la realitat en un univers virtual, just després que en termes de disseny visual passéssim del “Skeuomorphism” al “Flat design”.

La nostra idea era senzilla. Un nivell amb quatre pantalles situades entorn a una central, en total cinc pantalles que definien el primer nivell de navegació amb les principals seccions. Que quan estiguéssim en cadascuna d’elles, podríem accedir a accions secundàries i elements interactius que s’obririen en format “card” i amb comportaments que permetria accedir a elles ràpidament, en el cas d’acumular moltes d’elles. Amb tot això, volíem evitar les llargues navegacions cap enrere amb el “back” i poder generar diferents formes d’atallar en la navegació, aprofitant les opcions que et donen els sistemes operatius actuals.

Navegació apilada.

Navegació multidireccional.

Per resumir, això va quedar en res. La por de canviar alguna cosa que funciona i que utilitza molta gent era massa arriscat per una startup. A més, a tot això se li va afegir la dificultat i deute tècnic que es produeix amb un creixement salvatge, com era el cas.

Tornant al present. Si ens parem a pensar i analitzem el funcionament de tots els dispositius amb els quals interactuem en el nostre dia a dia, podem observar que molt possiblement cadascun té peculiaritats en la forma de navegació. Els estàndards web han calat i són una cosa tan assimilada per la societat que ens sembla una bogeria saltar-nos-ho, però també és cert que tot evoluciona. La nostra societat evoluciona. Canvis tecnològics significatius en períodes cada vegada més curts, i les persones ens adaptem als canvis amb corbes d’aprenentatge cada vegada menors a les de la generació que ens precedeix. El simple fet de tenir una pantalla tàctil i poder interactuar a través de gestos ja trenca el paradigma de la web tradicional. Les generacions que han nascut i crescut amb la tecnologia estan cada vegada més acostumades a descobrir per si soles, a fer tap en elements que no semblen botons, és una cosa que només els fa pensar un segon més. Ara imagina les possibilitats de la VR, on tot és possible en un espai 360º amb mons creats sense límits i on si trobem esquerra, dreta, a dalt i a baix. Boom! El teu cervell explota.

Si fem referència a alguna cosa tangible, podem observar aplicacions mòbils que han trencat paradigmes i han anat incorporant noves formes d’interacció que ens permeten experimentar de forma diferent els seus productes. Tinder amb el seu swipe va ser un exemple de diferenciació i de crear un estàndard que moltes altres empreses simplement van copiar. No obstant això, si ens fixem en una altra coneguda App com és Snapchat que va aplicar un nou sistema de navegació a través del mateix gest, i ho va combinar amb la possibilitat de generar un món multidireccional a través de la seva navegació, tal com us he explicat a dalt la cosa canvia. No seria la primera vegada que escolto, “Snapchat és per milenials”. També cal recalcar que l’aparició d’Instagram stories tampoc els va ajudar, i tots sabem com l’empresa de Facebook els està arraconant.

Gif per Jimmy Simpson

D’altra banda, si ara observem productes que tenen presència en altres dispositius com la Smart TV i ens fixem en una empresa, sobradamente coneguda, com pot ser Netflix, la forma de navegació en els seus productes web i mobile és molt diferent del que tenen a la “caixa tonta”. En la nostra televisió podem trobar una navegació més similar a la que tenen companyies com Play Station. Un sistema de navegació comparable a espais multidireccionales i amb múltiples possibilitats de selecció que ens permeten anar entrant, desplaçant-nos i descobrint mini universos sense la necessitat de breadcrumbs que ens diguin on estem situats a tot moment. Compte! En cap moment he dit que els breadcrumbs estiguin malament o desfasats. Recordeu que jo només anava a generar un debat i simplement us presento els meus dubtes i pensaments.

Per això, és aquí on m’aturo per primera vegada i us pregunto: per què? És necessari que ens adaptem a diversos tipus de navegació depenent del dispositiu o sistema operatiu que utilitzem? Per què existeixen uns estàndards web i no un estàndard de navegació multiplataforma? I si avancem i descobrim el proper bloc, podem definir la nostra pantalla com un marc que ens deixa veure part d’una realitat virtual 360º? Què passarà amb la AR (realitat augmentada) i VR? Podrem adaptar la navegació a un espai 360º on tots els elements tenen una situació única i localitzada a l’espai?

No sé si el que estic dient és una bogeria, una utopia o simplement una idea que el meu cervell ha anat deformant i que únicament té sentit per a mi. Si és així, podeu navegar pels altres post de la nostra web, segurament estiguin millor que aquest. Però si per contra voleu seguir llegint els meus pensaments, m’agradaria divagar i recapacitar sobre un univers de la VR, del com no tinc molt coneixement i demano perdó anticipadament per si dic alguna cosa que sigui un contrasentit.

Simplement m’imaginava un storytelling d’una experiència o videojoc en VR. Alguna cosa semblat al capítol “Playtest” de Black Mirror on un espai físic conegut, una casa per exemple, podia ser l’escenari de la història. Ens posem les ulleres, la foscor es transforma en soroll de pluja i en una imatge nostra obrint una porta. Entrem, tanquem i apareixem enmig d’un hall amb un llum d’aranya plena de pols i, al capdavant, veiem unes escales que pugen a la planta de dalt.

Ara, imagina’t que segueixes amb el joc i t’endinses en la millor experiència de VR del món, òbviament dissenyat per l’autor d’aquest humil post, i que de sobte comença a posar-se alguna cosa tibant, comences a tenir por fins al punt que necessites sortir, com ho faries? Treu-te les ulleres diria alguna o algun. I si (atenció spoiler) no fossin unes ulleres i fos un xip implantat en l’escorça cerebral que no et permetés distingir entre el que és realitat i ficció? Llavors et torno a preguntar, com ho faries? Jo buscaria la porta per la qual he entrat o, si no tinc por a la mort saltaria per una finestra.

És aquí on la pilota està a la vostra teulada. Creieu que podem adaptar totes les formes de moure’ns pels productes digitals a una sola? O per contra, sou partidaris que cada dispositiu tingui la seva pròpia a la qual hem d’adaptar-nos?

Finalment m’agradaria pensar que tots som partidaris de buscar la porta per sortir i no buscar el back a la cantonada superior esquerra.

Javi Jabalera
UI/UX designer a Optimyzet